Concerts per piano i orquestra a dos pianos. Ferran Cullell i Santiago Blanco

Vallirana 79, Barcelona

CONCERTS PER PIANO I ORQUESTRA A DOS PIANOS.

Concert per a piano i orquestra no.2 de Liszt i concert per piano i orquestra no.1 de Prokofiev

En els seus orígens, els concerts per piano i orquestra van ser concebuts com una manera de demostrar el virtuosisme instrumental en contraposició o encaix amb una orquestra. Mozart i Beethoven componien els seus concerts per a piano i orquestra per a ells mateixos, pels seus propis concerts, i d’aquesta manera es podien lluir davant del públic embadalit, fent de tot: tocar música escrita, combinada amb passatges d’improvisació i, fins i tot, dirigint la pròpia orquestra.

Aquest fet es va convertir en la norma i d’aquesta manera tots els compositors-instrumentistes componien els seus propis concerts com a part de la seva presentació pública, on mostraven la seva tècnica compositiva i instrumental. Tal és el cas dels concerts de Chopin, Schumann, Grieg, Brahms, passant per Tchaikovsky i arribant als grans virtuosos russos com són Prokofiev, Shostakovitch o Rachmaninov, entre molts d’altres. De totes maneres, això no va durar gaire. Cal apuntar que a partir de la segona meitat del segle XIX la tendència general va encarar-se a compartimentar la feina del músic – és a dir, que el compositor és només compositor, el pianista només pianista i el director només director. Per això, cada cop més ens trobem que els grans
concerts per piano i orquestra no eren estrenats pel propi compositor/instrumentista o ni tan sols dirigits per ells.

Amb els casos de Liszt i Prokofiev ens trobem amb sorpreses interessants. Ambdós concerts “se surten” de la tradició del moment històric en qual van ser concebuts i aporten certa frescor, contrast, evolució o involució en un món ja replet de tradicions poc movibles. Franz Liszt, el pianista virtuós més famós del segle XIX, va concebre els seus dos concerts per a piano i orquestra de manera poc convencional. Fins l’any 1847, quan tenia 36 anys, es va dedicar exclusivament a fer concerts i a mostrar el seu virtuosisme arreu, tocant totes les obres imaginables per piano; seves pròpies, d’autors del passat o de contemporanis seus. Però no va escriure cap concert per piano i orquestra. Els primers esbossos del seu primer concerts daten del 1830, però no va ser fins el 1855 quan el va completar després de reescriure’l multitud de cops. El cas del concert no.2 és el mateix; el va escriure el 1839-40 però no el va completar fins el 1861.

Aquest concert, a més a més, no és concebut com un concert de lluïment per part del pianista, sinó que per primer cop vol que la orquestra i el piano dialoguin d’igual a igual, tots dos participen de la transformació temàtica, a cops el piano acompanya solistes de l’orquestra, a cops al revés. Sens dubte tot una revolució per l’època, on Franz Liszt es consolidava com a compositor orquestral amb els seus poemes simfònics, el seu concert no.2 reflexa la voluntat romàntica d’escapar de la forma clàssica. Es tracta d’un concert que conté ni més ni menys que sis moviments enllaçats com si en fos un de sol, a l’estil de les seves sonates Dante i Si menor. La transformació, transmutació fins i tot, temàtica viatja no només motívicament, sinó harmònicament fins a límits que només es poden entendre dins d’una època, la romàntica, on la necessitat de llibertat expressiva passa per suprimir la forma per tal de deixar obertes les portes de l’”il·limitable”.

El cas de Prokofiev és ben diferent. Va compondre el concert amb només vint-i-un anys, el 1912, dins d’una època marcada per el post-romanticisme i els nacionalismes. Prokofiev, en les seves primeres fases com a compositor, es va rebel·lar contra el post- romanticisme component en estil neo-clàssic. El més clar exemple d’això és la seva primera simfonia, composada el 1916. D’aquesta manera, el seu primer concert comprèn les normes estilístiques de forma i contingut pròpies de concerts per piano i orquestra clàssics; tres moviments marcadament contrastats, exposició de recursos virtuosístics extrems per part del solista, cadències i passatges extremadament complicats amb l’objectiu clar de lluir-se. Prokofiev va saber transmetre ja des de ben jove el seu llenguatge característic a totes les seves obres. Així, tot i ser un concert neo-clàssic, queda ben clar que és Prokofiev des de la primera nota.

Formalment, aquí resideix el contrast entre el concert no.2 de Liszt i el no.1 de Prokofiev. El primer es distancia de la forma clàssica, mentre que el segon hi retorna. Com a apunt curiós, Prokofiev va guanyar el premi Anton Rubinstein per la interpretació del seu concert davant del jurat del Concervatori Rimski-Korsakov de St. Petersburg en un concurs de concerts per piano i orquestra que es va celebrar el 1914. Tots els pianistes es van presentar amb concerts per piano i orquestra ja escrits, de compositors del passat, però ell es va presentar amb el seu propi concert. Quan li van preguntar per què, va dir que provablement ell no podria guanyar presentant un concert d’un altre compositor, però que presentant el seu concert podia estar segur, com a mínim, que el jurat no podria avaluar si ho estava tocant bé o malament.

Avui dia escoltar concerts per piano i orquestra resulta difícil. Són difícils de programar per les orquestres i rarament se surt del cercle de quatre o cinc concerts famosos, com els de Rachmaninov, els de Mozart o Beethoven, o inclús els de Brahms i Tchaikovsky. Fins i tot és rar veure concerts com el no.1 de Prokofiev o el no.2 de Liszt en concursos.

De fet, en l’època en què van ser escrits també ho era difícil, potser més i tot. Per això resulta molt interessant explotar les versions per dos pianos dels mateixos concerts. Les reduccions orquestrals pràcticament sempre eren fetes pel mateix compositor i, a falta logística d’orquestra, resulten unes obres de cambra excepcionals tan per la originalitat en intentar plasmar timbres orquestrals al piano com per l’encaix que en resulta. Injustament, aquests arranjaments només s’utilitzen en l’àmbit acadèmic per preparar els concerts “de veritat” amb orquestra.

En aquest concert presentem els arranjaments originals dels compositors, tot i que en certs punts ens hem permès la llicència d’adaptar-los o modificar-los per augmentar o
consolidar el caràcter de certs passatges, o en clímaxs orquestrals de grans proporcions.

Obrim portes: 19h

Concert: 19:30

Entrades: 15€/19€

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *